L'Albatros

Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.

Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arrosseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.

Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,

l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat!

El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.

Després de descriure l'albatros i les seues dificultats per caminar per terra tot i ser el príncep del cel, el poeta es compara amb dit animal. Mentre que l'ocell vola, domiant els cels, el poeta imagina i és el rei del seu propi món. Però al baixar a terra ferma (en sentit literal per al primer i figurat per al segon), tots dos se tornen maldestres i no saben bé qué fer. Al igual que els mariners es burlen de l'albatros i de les seues dificultats, la societat fa el mateix amb els poetes, a qui traten com a bojos.